Club de Futbol Lloret, des de l’any 1921

El naixement del futbol a Lloret de Mar

Revisats els documents existents, i malgrat que les dades no són del tot precises, el futbol va començar a fer les seves primeres passes a Lloret de Mar durant l’any 1915. En aquella època, un grup de turistes, entre els quals hi havia el fill del mític Joan Gamper, figura destacada en la història del FC Barcelona, van formar un equip juvenil de futbol.

A partir d’aquí, en van sorgir agrupacions esportives. La primera, molt senzilla, va ser l’Sport Club Lloretenc, fundada per un grup d’alumnes de les Escoles Parroquials Manjón, a les ordres dels mestres Francesc Morè i Martí Rauret. Comptava amb 3 equips i feia els entrenaments amb grups d’alumnes de les escoles nacionals. El primer partit del qual hi ha constància es va celebrar en els antics solars de Venècia, entre les Avingudes Camprodón i Arrieta. El rival va ser un equip blanenc. Era l’any 1921.

El futbol havia nascut a Lloret de Mar i gràcies a aquestes primeres activitats, es va fundar el Lloret FC. El primer president de l’entitat va ser el senyor Romà Reyné. En els primers anys, es va jugar en el camp de Venècia però aquest va quedar insuficient. El 1923, l’equip va passar a disputar els seus partits en el Camp de la Riera.

La fundació d’una nova agrupació i l’arribada de la Guerra Civil

Aquella entitat coneguda com a Lloret FC va morir i la vila va estar 5 anys sense futbol, fins al 1929, a causa d’un temporal que va destrossa el camp de la Riera. L’activitat es va reprendre gràcies al partit que van disputar un grup de joves amateurs lloretencs contra un conjunt format per esportistes blanencs. D’aquí va sorgir la tercera agrupació: el SC Lloret, que anys després, en el 1954, va passar a anomenar-se Club de Futbol Lloret, tal com el coneixem actualment.

El primer president d’aquesta entitat va ser Miquel Gallart. Gràcies als seus esforços, el club va poder llogar un terreny de joc, situat al Quintanar del Pla, que, en aquells moments, era un dels millors de la demarcació de Girona. Entre els diferents èxits del club, durant aquella època cal recordar el triomf en un torneig de renom com el Costa de Llevant, davant d’equips com l’UE Arenys, el CD Calella i la FA Blanes.

L’any 1936, malauradament, va arribar la Guerra Civil. El conflicte bèl·lic va tenir greus conseqüències i l’esport no va estar exempt. El futbol es va adormir durant diversos anys i va despertar en plena postguerra, en el 1940, amb grans dificultats per subsistir. La col·laboració de diferents protagonistes destacats de la nostra entitat i d’altres persones anònimes van permetre seguir endavant amb l’activitat futbolística i fer créixer l’equip.

La compra del Camp Municipal d’Esports

L’actual terreny de joc del CF Lloret és el Camp Municipal d’Esports, que es va inaugurar l’any 1953. Situat entre l’Avinguda Vila de Blanes i el Carrer dels Mestres, l’estadi lloretenc ha estat testimoni de grans vesprades de futbol, èxits i moments històrics per al nostre club. Per aconseguir gaudir d’aquest camp, però, es va necessitar l’esforç de moltes persones que van voler posar el seu gra de sorra, per dotar al CF Lloret d’unes instal·lacions en les quals fer més còmode i confortable la pràctica de l’esport.

Ens situem en l’any 1952. L’equip lloretenc jugava els seus partits l camp del Quintanar del Pla, on més tard vam trobar l’antiga plaça de braus i on actualment trobem una zona comercial. El propietari d’aquells terrenys era el senyor Cusell, que va decidir no llogar durant més temps aquelles terres. S’ha de dir que aquell lloguer que permetia al CF Lloret disposar d’un camp de joc el pagava Mossèn Pere Torrent. Davant d’aquesta problemàtica, va ser Ángel Martínez De la Guàrdia, un dels màxims artífexs del futbol lloretenc, qui, juntament amb Agustí Bonet i Bartomeu, de Can Mai Tanquis, va buscar subvencions i col·laboracions.

Ángel Martínez De la Guàrdia, pagant 50.000 pessetes de la seva butxaca a la senyora Loreto Jané, va aconseguir una opció de compra per uns terrenys del costat, l’actual Camp Municipal d’Esports. Aquesta opció de compra la va cedir a l’Ajuntament, per tal que aquest es fes càrrec de les despeses de manteniment. L’alcalde del moment, Jesús Garriga, va acceptar. Gràcies a diferents aportacions, es va arribar a la xifra de 175.000 pessetes, necessàries per a l’adquisició en propietat del terreny. Amb l’esforç de molts, Lloret de Mar comptava amb un nou camp per a la pràctica del futbol.

Per tal de reconèixer la implicació en totes les gestions, el CF Lloret va donar a Martínez De la Guàrdia el número 1 de soci de l’entitat. Fins i tot, li van oferir ser president, però s’hi va negar. Finalment, va ser Arseni Frigola el primer màxim mandatari del club en aquesta nova època.

El Camp Municipal d’Esports es va inaugurar en la Festa Major de l’any 1953, el 24 de juliol, per Santa Cristina.

La gloriosa època dels Anys 60

Durant la temporada 1964/1965, el CF Lloret va tenir serioses dificultats per sumar victòries i va arribar al tram final de la competició en perill de descens. Per evitar-ho, Joaquim Ribot, president d’aquells temps, va contractar l’entrenador Luis Méndez, que va aconseguir salvar l’equip amb una destacada ratxa de 9 victòries consecutives. 

El 1965 va ser un any especial. A més de l’àmbit purament esportiu, durant aquell curs, en la Festa Major de juliol, es va inaugurar la llum artificial del Camp Municipal d’Esports. Això va permetre entrenar amb normalitat i disputar partits en horari nocturn. D’aquesta manera, el club va poder comptar amb ingressos importants per a subsistir i fer front a les diferents despeses. Poc després, en el mes d’agost, el CF Lloret va guanyar, amb brillantor, el prestigiós Torneig Costa Brava.

En la següent temporada, la 1965/1966, l’equip va assolir l’ascens a la Tercera Divisió. Ho va fer amb uns números històrics, amb un total de 136 gols a favor. A més, el davanter Narcís Garriga va ser el màxim golejador de la categoria amb 47 dianes.

L’estiu després d’aquella gloriosa temporada, es va inaugurar la gespa del Camp Municipal d’Esports. Sobre una nova superfície, l’entitat va aconseguir acabar en el quart lloc de la classificació, en la seva primera temporada a la Tercera Divisió. Això li va permetre disputar una promoció d’ascens a la Segona Divisió, amb una eliminatòria que es va jugar davant del Caudal de Mieres. En l’anada, a domicili, es va perdre per 2-0, i en la tornada, a casa, el Lloret va vèncer per un insuficient 1-0 que no el va permetre pujar de categoria. L’últim gran èxit d’aquesta època gloriosa va ser en el juliol del 1968, amb la consecució del Torneig Moscardó.

El retorn a la Tercera Divisió i la promoció a Segona Divisió “B”

Amb el pas dels anys, l’entitat lloretenca es va anar fent un nom entre els clubs històrics de Catalunya i, tot i que no va poder mantenir la Tercera Divisió, hi va tornar anys després. Va ser en la temporada 1980/1981, quan l’equip entrenat per Antonio Lagunas va tornar a pujar a la categoria més alta en la qual, fins ara, ha competit el CF Lloret. Tot i així, l’entitat va tenir una segona oportunitat per a fer una passa més.

Va ser durant la temporada 1984/1985. El Lloret, gràcies a una gran temporada a la Tercera Divisió a les ordres del tècnic Isidre Sala, va jugar una promoció d’ascens a Segona Divisió “B”. Malauradament, però, l’equip no va poder assolir l’ascens de categoria, quedant-se a les portes després d’una mala tarda a terres gallegues. En la primera eliminatòria, els lloretencs van superar el Martos, de Jaén, guanyant 4-0 en l’anada i perdent 4-1 en la tornada. La següent ronda va ser davant del Lalín. El Lloret va vèncer a casa per 2-0, però va caure derrotat a domicili per un resultat de 3-0 que el va deixar sense opcions d’assolir l’ascens. Aquest ha estat, fins ara, el moment esportiu de més importància en la història de l’entitat.

D’aquella època, però, no podem oblidar els dos anys consecutius en què el Lloret va ser campió de la Copa de la Generalitat. L’any 1987, superant el San Cristóbal per 3-0, i el 1988, empatant (1-1) al camp del Sant Andreu i guanyant la tanda de penals (3-4).

Un CF Lloret de Primera Catalana

El nostre club no va poder mantenir la categoria de Tercera Divisió i, en aquest nou segle, ha militat a categories com la Primera Territorial, la Territorial Preferent i la Primera Catalana. En l’última dècada, l’equip va protagonitzar dos ascensos i, en mig, un descens.

Durant la temporada 2006/2007, a les ordres de Fede Domínguez, el CF Lloret va promocionar de Primera Territorial a Territorial Preferent. L’ascens es va consumar en un emocionant partit de tornada al Camp Municipal d’Esports de Lloret de Mar, que va registrar una de les millors entrades que es recorden. Va ser davant de la Barceloneta, en un duel que va acabar amb un empat sense gols. Els lloretencs van ser els vencedors i van pujar a Preferent gràcies al triomf en l’anada per 0-1, amb un gol d’Èric Galceran. Dues temporades més tard, l’equip va haver de dir adéu a la categoria i va baixar a la Primera Territorial.

Gràcies a l’esforç del club i la confecció d’una plantilla de qualitat, amb un tant per cent molt elevat de jugadors formats al nostre futbol base, es va poder retornar l’equip a la Primera Catalana. La reestructuració del futbol català va provocar que el Lloret aconseguís pujar dues categories de cop en una temporada històrica, la 2010/2011. L’entrenador va ser l’exjugador Edu Urdiales, que vivia la seva primera experiència com a tècnic. Arribar i moldre. El Lloret va assolir l’ascens matemàtic quan faltaven 8 setmanes per acabar el campionat, en la jornada 26, en una victòria per 1-2 al camp de l’Amer. L’equip va acabar el campionat en la primera posició, amb un total de 91 punts, a 22 del segon classificat, el Ripoll.

Actualment, el CF Lloret és un dels equips referents en la formació de les comarques gironines, amb presencia en totes les categories (des d’escoleta fins a Juvenils), arribant, fins i tot, a tenir presència durant una temporada a la Divisió d’Honor Infantil.

Són molts els noms que han donat vida al nostre club. Tots ells són responsables dels gairebé 100 anys de vida del Club de Futbol Lloret.